Ja no sóc cap xiqueta...

Ja no sóc cap xiqueta, sé cuidar-me jo sola, no us fallaré, no m‘han de veure plorar, prou, ja n‘hi ha prou. Ja em cansa escoltar i em negue a creure en els contes d‘ahir, hui no hi ha fades a qui cridar, no sé, em falta fe. I lluny se‘m va quedar l‘emoció, lluny se‘m perdé la il·lusió, molt lluny... Veig el món canviar, no sé on acudir, no em puc quedar mirant com bull la ciutat, la meua ciutat. I lluny se‘m va quedar l‘emoció, lluny se‘m perdé la il·lusió, molt lluny... I lluny vaig mirar per entendre els somnis que hi ha va haver dintre meu, que hi són a prop, temor i amor, tant se val somiar així. Ja ho veig per fi, ara puc creure en aquells contes d‘ahir i en aquell món que vaig trobar, ho sé, només amb fe. I buscar la il·lusió que vaig perdre, mirar allò que abans no veia. Anhelar, voler, somiar, assolir, volar...